Roger Rosich és un dels guies turístics de la vil·la de Guimerà i per tant bon coneixedor de tota la història del seu poble, alhora que és l’encarregat del Museu La Cort del Batlle del mateix poble. En la seva tasca de gerència de l’espai museístic s’ha pogut endinsar en l’admiració, l’estudi i la valoració de Vallsanta.Des de quan té relació amb Vallsanta?
Com a guimeranenc he vist, clar, des de sempre, Vallsanta. I crec que sempre, des de que tingui consciència m’he mirat les ruïnes amb una certa melangia. Melangia de veure unes belles restes històriques abandonades. I també tinc present sempre un cert patiment, patir pensant que en qualsevol moment podien acabar de caure o que vingués un boig i s’endugués d’amagat alguna pedra de valor.
Què ha viscut en relació a Vallsanta, sent encarregat del Museu?
Uf! Doncs bastant! Recordo les intenses i llargues jornades de muntatge del Museu, el moment en que la figura jacent de pedra del cavaller que tenim al museu es va tornar a unir després de moltíssims anys, la descoberta del llinatge Albert, les polèmiques escrites...
Expliqui, expliqui...
Recordo les maratons de conformació del Museu per la seva inauguració; el poder veure les peces netes i unides després de tants anys plenes de terra i fetes a trossos; el veure l’escut de la dinastia Albert en un capitell (cosa mai vista a Guimerà), que foren uns barons de Maldà; les missives en publicacions...
S’atacaven amb el Cister?
Sí, amb la Ruta del Cister i algun cop amb el Consell Comarcal. Recordo un text meu que no va causar gaire simpatia a la presidenta del Consell.
Digui, duigui...
Vaig retreure a la presidenta la manca d’actuació i com que es volia proposar el lloc coma visitable l’hi deia si ella acompanyaria els turistes a veure unes ruïnes que els hi podien caure a sobre. I també recordo els estires i arronses amb El Cister que Joan Duch relatava com si es tractés d’un derby de futbol.
Què ha fet a favor de Vallsanta?
Estar al front del Museu de les seves restes, divulgar la història del convent, escriure en pro de Vallsanta, ser-hi en moments decisius d’organització, aquest blog... i si em diguessin que les ruïnes estan a punt de caure hi aniria i amb les meves mínimes forces intentaria evitar-ho!
És una qüestió de sentiments.
Sí, clar, sens dubte. Quantes expressions de pena hauré sentit de gent dient: “Quina llàstima que no es conservi!” “S’hauria de cuidar!” “No s’hi pot fer res?”. Quantes vegades anant per la carretera hom s’ho mira i deixa el seu pensament vagar. Ara amb les noves excavacions i
tasques de conservació ha arribat un consol molt gran.
El poble s’estima les seves ruïnes.
Sí, amb la ironia i a vegades despreci que molta gent de poble té però en el fons no els hi toquis. Fa molts anys hi va haver gent que es van posar davant les restes per evitar que les tiressin a terra.
Un objectiu?
Aconseguir consolidar l’estructura, neta i arreglada, de les restes de l’església del convent i poder trobar les restes del que era el convent pròpiament.
Esperem que no sigui només un somni.
Uf! Doncs bastant! Recordo les intenses i llargues jornades de muntatge del Museu, el moment en que la figura jacent de pedra del cavaller que tenim al museu es va tornar a unir després de moltíssims anys, la descoberta del llinatge Albert, les polèmiques escrites...
Expliqui, expliqui...
Recordo les maratons de conformació del Museu per la seva inauguració; el poder veure les peces netes i unides després de tants anys plenes de terra i fetes a trossos; el veure l’escut de la dinastia Albert en un capitell (cosa mai vista a Guimerà), que foren uns barons de Maldà; les missives en publicacions...
S’atacaven amb el Cister?
Sí, amb la Ruta del Cister i algun cop amb el Consell Comarcal. Recordo un text meu que no va causar gaire simpatia a la presidenta del Consell.
Digui, duigui...
Vaig retreure a la presidenta la manca d’actuació i com que es volia proposar el lloc coma visitable l’hi deia si ella acompanyaria els turistes a veure unes ruïnes que els hi podien caure a sobre. I també recordo els estires i arronses amb El Cister que Joan Duch relatava com si es tractés d’un derby de futbol.
Què ha fet a favor de Vallsanta?
Estar al front del Museu de les seves restes, divulgar la història del convent, escriure en pro de Vallsanta, ser-hi en moments decisius d’organització, aquest blog... i si em diguessin que les ruïnes estan a punt de caure hi aniria i amb les meves mínimes forces intentaria evitar-ho!
És una qüestió de sentiments.
Sí, clar, sens dubte. Quantes expressions de pena hauré sentit de gent dient: “Quina llàstima que no es conservi!” “S’hauria de cuidar!” “No s’hi pot fer res?”. Quantes vegades anant per la carretera hom s’ho mira i deixa el seu pensament vagar. Ara amb les noves excavacions i
tasques de conservació ha arribat un consol molt gran.
El poble s’estima les seves ruïnes.
Sí, amb la ironia i a vegades despreci que molta gent de poble té però en el fons no els hi toquis. Fa molts anys hi va haver gent que es van posar davant les restes per evitar que les tiressin a terra.
Un objectiu?
Aconseguir consolidar l’estructura, neta i arreglada, de les restes de l’església del convent i poder trobar les restes del que era el convent pròpiament.
Esperem que no sigui només un somni.
